Eix@mple Web - textos autors




JOSEP PLA 

 Temps de febrer: ELS AMETLLERS


Tots els ametllers ja són florits
davant del mar brillant, fins a Mallorca.

Joan Maragall, Enllà

«Com al mig de l’hivern la primavera,
aixís el cel avui, el sol i l’aire
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors...»

Així parla Maragall del temps que ara fa en la seva poesia Les minves de gener. Afegeix:

«No sents una frisança?... Digues!
No et sents la primavera a les entranyes?»

     Jo crec que aquests versos de don Joan —i els que segueixen—, versos que posseeixen un pneuma viu i una pell tensa, foren provocats pel memorable espectacle de veure un dia, en ple hivern, els ametllers florits en la llum de l’hivern jovenívol i en l’aire fresc de menta.
     No hi ha dos hiverns iguals. No hi ha sobretot dos hiverns iguals en aquest país de l’Empordà, terra de meteorologia abrupta marca de la desaforada lluita dels elements. N’hi ha en què el fred sembla tenir peresa. En altres, la seva procacitat és ofensiva. En tot cas, si el fred bada i es descuida —si es descuida un sol moment— els ametllers floreixen. És per això que el moment de la florida dels ametllers és incert. No té dia fix. La florida és la conseqüència d’un descuit, d’un oblit momentani, d’un moment d’abandó. Si els miracles altra cosa no són que una badada de la naturalesa, el florir dels ametllers, en ple hivern, és el miracle més graciós i lleuger de la terra. És un miracle més graciós com més arriscat es presenta, com més visible és l’extemporaneïtat i audàcia de la florida. És quan fa fred que els ametllers són una pura delícia. Quina elegant sorpresa!
     Ens trobem, doncs, en aquell moment de l’any tan delicat que, en obrir una finestra i mirar a fora, apareix la subtilesa d’un ametller rosat, extasiat, com un vaporós enlluernament.
     És en aquests instants que hom pot diferenciar els matisos. Hi ha flors d’ametller de color de rosa; flors de color blanca, flors amb una vaga resplendor esgrogueïda de mantega fosa. Hi ha moltes classes d’ametllers. Les flors d’ametller més donades al carmí no es poden confondre ni amb les flors de les pomeres —les flors de les pomeres, que converteixen Normandia en un prodigiós jardí— ni amb la flor del presseguer. La flor del presseguer és realment fascinadora: al moment en què aquest arbre floreix, que és a la primavera, es cobreix d’unes minúscules flors d’un raig evaporat, pàl·lid, exsangüe, flors que segueixen les branques nues de l’arbre com petits cucs de cristall transparent, d’una puresa de transparència realment fascinadora. Així i tot, cap flor no pot igualar la vaporositat aèria de la flor de l’ametller. En aquest moment totes les riberes del Mediterrani estan irisades pels ametllers en flor. Tots els ametllers són ja florits davant del mar brillant, fins a Mallorca... En l’arbre, aquesta flor, tant si tendeix al blanc com al color de rosa, té uns pistils minúsculs, com petites banyes de cargol, que, vistos de quatre metres estant, semblen microscòpiques taques negres, brillants com caps d’agulla. La qualitat dels pètals, suau i carnosa al tacte, forma un teixit tan delicat, d’un tacte tan lleuger, que la seva fugacitat, de tan visible, té una cosa de tristesa. L’ombra que projecta la flor en el sol hivernal és tenuíssima, és l’ombra d’una ombra. La branca de l’ametller sobre la soca arrugada i vella, per no dir decrèpita, agafa un aire alat i sembla com suspesa en la llum extàtica del sol. El baf acarminat que nimba el ram toca l’aire d’una matisació rosada inconsútil, que es desfà en l’espai. És com un esponjament d’una porositat medul·lar que s’evapora en la llum tendra. És el miracle dels ametllers, el teixit vegetal convertit en plaer per una audàcia de la vida primigènia. Sobre les velles pedres del país, moreres, torrades, degotejant la mel del sol dels segles; sobre els gorets trencats per l’arada paterna, que enquadren la gravetat de les velles masies; sobre els sembrats que ara neixen tocats per les gelades matutines; sobre els camps de faves d’orella dreta; sobre verd acerat de les atzavares fibroses, els ametllers són, en aquest temps, com una transfiguració de la llum de la vida, com un desig amable de la sorda naturalesa.
     La gran novetat és aquesta: posar-se d’esquena al gran foc de llenya; avançar cap a la porta, sentint en els pòmuls la duresa metàl·lica del fred, i tenir la visió sobtada, instantània, dels ametllers florits. Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un borrissol rosat d’una vaguetat sense pes. Nasqueren al conjur de la nit, potser al conjur de la calma de l’aire de la lluna plena. Tota forma és l’alliberació de la tensió que l’ha construïda. Aquestes llunes tan clares de gener i de febrer, la llum de les quals posa una punta de misteri sobre les parets emblanquinades, sobre les velles, desgavellades masies, que esquitxa d’irrealitat la cal·ligrafia nua dels arbres esvelts que fa una claror viva sobre els sembrats menuts —aquestes llunes tan clares, sobre les quals el temps navega d’una manera plàcida i tranquil·la, són propícies a la producció d’aquests misteris, a la distensió de les forces cegues.
     Aquests ametllers florits ens faran companyia uns quants dies. Pocs dies. Aquestes curtes tardes suaus de febrer, d’aire sec i viu, ondulades pel pas d’una mica de vent, embadalides en la llum pueril i trencadissa de l’any adolescent, amb el misteri verd de la germinació tímida, amb la tendresa dilatada del blau del cel, amb aquests petits núvols errabunds, d’una blancor de nata, que es perdran en la llunyania de la nostra indiferència, amb el lleonet jovenívol del sol bolcat sobre els sembrats i sobre les herbes, amb la pètria solitud lineal de les muntanyes de color de farigola, o cobertes de pins tètrics —en aquestes tardes de la joventut de l’any, aquests ametllers florits són com una ànsia imaginada d’alguna forma paradisíaca debolida.
     Per a comprendre la delicadesa entranyable de la sensibilitat d’aquests teixits, s’han de veure els ametllers sobre alguna extensió monstruosa i còsmica. Un ametller en flor, sobre l’estúpida grandiositat del mar, arriba a qualitats i delicadeses que no es poden descriure. És com una pàgina de Mozart, del trist, jovenívol, fugisser Mozart davant del descomunal bramul de la naturalesa. Sobre les muntanyes gelades i mortes, pura mineralogia, aquesta flor arriba a una gràcia gairebé impertinent. Com el «David» del Verrocchio davant del gegant de dimensions incomprensibles. Graciosos ametllers que poseu sobre el món inhòspit i fred una il·lusió de temperatura blana, gairebé malaltissa! Què sou?, digueu-me! Sou un somni, un desig, un batec, un anhel o una pura il·lusió de l’esperit?
     Jo crec que, en efecte, els ametllers són cosa de poesia, figuracions bellíssimes. Són cosa de tanta bellesa que quan, en virtut de la fugacitat de les coses, es produeix el desflorament, jo sento la mateixa buidor fonamental que vaig sentir el dia que a Càller, a Sardenya, em robaven la cartera.

JOSEP PLA Les Hores (pgs 55-59)
Ed. Selecta, 1953.

Eixamplèdia: Josep Pla
Citacions: Josep Pla

Eixample Web: Dos textos, Democràcia, Llibertat, Poetes francesos

Lincs externs
web JOSEP PLA Una gran i esplèndida tria de textos d’en Pla.
Josep Pla - Primeres Impressions Català-Anglès
Fundació Josep Pla



       


[ Pitarra | Ruyra | Nabí | Canigó | Fr. Pujols | J.V. Foix | La Ilíada | Diccionari de Citacions | Literatura ]

Eix@mple Web

1